ATRAPADA:

Durant el transcurs d'una vida s'han d'anar tancant i obrint portes... Però hi ha vegades que s'ha tancat una porta i no se n'ha obert cap altra. Què passa llavors? Ens quedem atrapats! atrapats pensant en el que teniem, en el que esperàvem... Només sabem què és el que hi havia darrere de la porta que hem tancat i, com no sabem què hi ha darrere de la porta que hem d'obrir, tant sols valorem el que ja hem passat.

Atrapada pel meu cor,
atrapada pel meu cap,
atrapada pel meu passat,
atrapada pels meus records.

Atrapada pels plans que havíem de fer junts...
ATRAPADA PER AMOR.

ELS ARBRES I LES PERSONES:

L'Anna mira per la finestra, s'ha iniciat la tardor i els arbres ja comencen a despullar-se de les seves fulles per desfer-se del seu passat i així començar una nova época deixant enrrere temps viscuts, les calors, les sequeres, els ocells fent niu a les seves branques...

Els arbres deixen caure totes les seves fulles al terra i el terra les va degradant fins a fer-les desaparèixer completament.

Això mateix hauriem de poder fer les persones amb els problemes, desil·lusions, decepcions, expectatives no complertes! - va dir l'Anna mentre mirava el terra ple de fulles...

Hauriem de tenir l'habilitat de desconnectar-nos de tot el que ens fa mal al llarg de la vida per així poder viure i gaudir el present més intensament...

L'Anna sap que és difícil passar pàgina, però avui, tot mirant per la finestra, s'ha proposat intentar-ho. Avui començarà una nova etapa per a ella, intentarà mirar la vida amb optimisme, sense mirar al passat i així poder viure cada dia al màxim.

L'ESTEL:

Era una nit calurosa d'estiu, de lluna plena i cel estrellat. Els ocells ja dormien tots al seu niu i tan sols es podia sentir el crit d'alguns rat-penats que, a aquelles hores de la nit, buscaven insectes per fer-se passar la fam.

Aquella nit, l'Anna estava al terrat de casa seva, estirada en una tumbona blanca, de plàstic i mirant al cel en búsqueda d'un estel fugaç que li pogués oferir la oportunitat de demanar un desig. Quin desig demano? - es preguntava ella. Pel seu cap hi passaven tota mena de suggerències... Tenir més amics, més diners, més salut, o potser trobar el seu príncep blau...

Els minuts van anar passant, d'estel no en queia cap i ella anava mirant el cel mentre s'ho anava rumiant. Al cap d'una estona va arribar a la conclusió que el que ella de veritat desitjava era ser feliç... Ser feliç amb els amics que tenia, amb els diners que tenia i amb la salut que tenia... De príncep blau, en aquells moments, no en tenia però ella sempre havia pensat que, en el moment que menys s'ho esperés, li'n apareixeria un, tal i com ja li havia passat amb en Jordi, encara que al final la cosa no anés bé del tot.

De cop i volta va veure com queia un estel i tot mirant com anava desapareixent va dir ràpidament i en veu baixa: Vull que en Jordi sigui feliç!.

Al acabar de demanar el desig es va quedar quieta i molt sorpresa. Per què he demanat això?- es va preguntar. Tanta estona decidint quina era la cosa que més desitjava i, en l'últim moment, el cor la va traïr... Encara que no era un mal desig... Ella sabia que si en Jordi era feliç, ella també ho seria veient-lo feliç a ell... Realment això era el que ella va desitjar durant tot el temps que va estar amb ell, fer-lo feliç.

LA NIT:

Són les 03:25 de la matinada i, com cada nit, l'Anna distreu la seva ment al davant de l'ordenador. Molts cops només mira la pantalla com si d'ella en pogués treure el consol que necessita per a poder passar la nit sense plorar. D'altres cops obre una pàgina de Word i es posa a escriure totes aquelles inquietuts que no la deixen viure tranquil·la... I algun dia esporàdic al conectar-se al messenger, a aquestes hores, troba algú amb el qui poder xerrar una estona, algú que segur que també té problemes i decideix, com l'Anna, endinsar-se en el món de la informàtica per fer volar els pensaments una bona estona i així poder viure tapant les seves hores de soletat.

Avui l'Anna ha tingut sort, aquesta nit, a aquestes hores, no està sola. Just quan es disposava a posar-se el pijama ha aparegut la seva germana Cristina amb un somriure i una tarrina de gelat de xocolata... Ella sap que a aquestes hores no és gaire normal menjar-se un gelat però ha anat a la cuina a beure aigua i no ha pogut evitar la temptació d'obrir el congelador en busca d'alguna cosa freda per no tenir tanta calor. En un tres i no res se l'ha menjat, s'ha mirat al mirall que hi ha penjat a la paret, ha anat una altra vegada a la cuina per a llençar la tarrina ja buida i ha tornat a l'habitació per donar-li les bones nits abans d'anar-se'n a dormir.

Així que, un cop la Cristina se n'ha anat a dormir, l'Anna es posa el pijama de flors blaves i roses, aquell pijama que era de la seva mare quan era jove i tot posant-se'l es pregunta: quantes nits de llàgrimes deu haver soportat aquest pijama? Apaga la llum, es posa dins del llit i mirant al sostre respon: Segur que moltes.

ELS RECORDS:

tic-tac el rellotge marca la una
tic-tac i els segons continuen passant
tic-tac tombada al llit amb l'ànima nua,
tic-tac i amb llàgrimes per la cara relliscant

tic-tac el temps mai s'atura
tic-tac i gairebé les dues ja han passat
tic-tac tinc un record que fa temps que dura
tic-tac en un lloc de dins meu amagat

tic-tac continuo plorant amb amargura,
tic-tac rememorant moments que vam passar,
tic-tac i jo sé que en el temps perdura
tic-tac tot el que a mi em vas donar