LA PADRINA:

Mare, muller, padrina i besàvia.
Per què ens has deixat i ens has trencat l'ànima?
Qui calmarà els nostres turments?
Qui ens farà riure en els mals moments?

Dones com tu, moltes no n'hi ha...
sempre ajudaves a tothom del voltant...
alegre, riallera i amb un gran humor...
ens has cuidat sempre amb tot el teu cor...

A Santa Maria vas néixer, a Butsènit casar
i fins a Barcelona vas anar a parar.
Estius a Butsènit, tomata amb conserva.
A les finques anàvem amb la bicicleta.

Un cistell ple d'aigua i tres grans entrepans.
Corríem, saltàvem per dins dels sembrats...
Borrasses verdes, també sacs i canyes.
Anem a omplir el cotxe de bones ametlles.

Arriba un gener, el padrí es va constipar.
Passa un mes al clínic i al febrer ens va deixar.
Plores i et sents sola, això ho hem d'arreglar!
Anem tots de vacances a la vora el mar.

Jo tinc la il·lusió de tenir una gosseta...
La nostra Pitufa et va mantenir dreta.
Si estaves malalta, et mirava amb tendresa,
Et feia companyia, era molt bona peça.

Ja arriba quaresma i ens portes bunyols...
Què bons que estaven els teus panadons!
Ametlles garrapinyades, torrades i panellets.
Mengeu, mengeu... que ja en faré més!

Festes de nadal, són tot un sidral.
Tota la família està al teu voltant...
Sopa de galets, rodó i carn d'olla,
parlem i riem una bona estona.

Arriben besnétes, una nova il·lusió...
Bodes, aniversaris i batejos, quina celebració!
Amb les petites a casa fem cagar el tió,
li piquem tots a sobre amb un gran bastó.

Et diuen que ta filla no està massa bé,
renegues i plores com bona mare ets...
Tot resant preguntes perquè ella i no jo?
consoles la Laia amb un gran dolor...

Ara caus malalta i jo corro a veure't...
sento angoixa i ràbia, de poder-te perdre...
Padrina no et moris jo et vaig dir a l'orella.
No em deixis encara, que encara em fas falta...

Gires el cap, em mires i em dius:
el dia que jo em mori no ploris! riu!
T'abraço i et dono un petó a la front
i et pregunto si saps que t'estimo molt.

Ha arribat el dia d'intentar no plorar...
Hem de riure tots, com bé em vas demanar.
Et portaré sempre dins del meu cor.
Tu sempre seràs el meu gran tresor...

LOS ELEFANTES SE COMEN A CACHITOS:

Alberto era un hombre de complexión delgada, de andares peculiares, pelo moreno, ojos marrones y que con gran firmeza y entereza había mantenido a 6 hijos junto a su esposa Carla, una mujer de chispeantes ojos marrones, no demasiado alta pero muy atenta en el cuidado de su familia. El primer hijo que tuvo nació por cesárea, y fue un varón de piel muy blanca, pelo rubio y ojos negros llamado Alberto, como él. El segundo, también nacido por cesárea, fue otro varón de piel morena, pelo negro y ojos castaños llamado Álvaro. El tercero nació de forma natural, también varón, de piel morena, pelo rubio y ojos marrones llamado Angel. El cuarto hijo también nació de forma natural y fué una niña, de piel blanca, pelo rubio y ondulado y unos grandes ojos verdes que con sólo mirarlos te hipnotizaban, llamada, igual que su madre, Carla. El quinto, nacido por cesárea, fue otro varón, de piel blanca, pelo rubio y ojos azules llamado Adolfo y el más pequeño de los 6 fue otro varón, nacido por cesárea a los 7 meses de gestación, de piel blanca, pelo castaño y ojos marrón verdoso llamado Camilo. Todos ellos fueron creciendo y hicieron sus caminos. Alberto, el mayor, se fue a vivir a Madrid para ejercer la especialidad de couching. Álvaro, tuvo un accidente de moto de joven y, después de muchas intervenciones, se vió incapaz de trabajar pero con muchas ganas de vivir y hacer deporte. Angel, se inclinó por la medicina psiquiátrica, para poder curar a su madre de las depresiones constantes que padecía. Carla estudió derecho y ejerce de directora, con gran esfuerzo y corazón, en una prestigiosa residencia familiar presidida por sus padres. Y, los dos más pequeños, Adolfo y Camilo ejercen de contable y jefe de mantenimiento de la citada residencia. A pesar de pasar los años, Alberto siempre ha estado ayudando a cada uno de sus hijos, con su buen talante, su poesía, su saber comportarse, su esfuerzo para conseguir las cosas... Aún recuerdo el día que Camilo llegó cansado de trabajar en la tienda de motos y le dijo -papá, no puedo más, por muchos albaranes que haga nunca los termino todos, no sé cómo hacerlo. Él se lo miró muy sonriente y le dijo - hijo, los elefantes se comen a cachitos. Cuando tengas que hacer papeles, en vez de ponerlos todos encima de la mesa, cógete unos pocos y hazlos, cuando termines con estos vuelve a coger otros pocos y realiza la misma operación, ya verás como poco a poco los irás haciendo y sin darte cuenta los acabarás todos. A la mañana siguiente Camilo terminó toda la faena casi sin darse ni cuenta, tal y como le había dicho su padre. Ese padre que enseñó a todos sus hijos que en vez de mirar las cosas a lo grande que primero buscasen un objetivo a corto plazo, que sobre el objetivo pusiesen el esfuerzo necesario para conseguirlo y que cuando tuvieran el primero conseguido fueran a por el segundo y así de cachito en cachito se hacen las cosas más fácilmente y con menos sufrimiento. Les enseñó a vivir la vida.

UNA ROSA A LES NOSTRES VIDES:

L'Anna i en Carles estan esperant la seva primera filla. Després d'haver passat 38 setmanes i 2 dies, d'ecogràfies, anàlisis de sang, proves del sucre, controls a monitors per una incipient pre-eclampsia, sembla que ja ha arribat el moment tan esperat! A les 20:30 del dia 12 de març del 2012, l'Anna li diu a en Carles que nota una pressió a les lumbars. - A veure si estaràs de part! vols que anem cap a l'hospital? - Li pregunta en Carles. Ella somrriu i diu - primer sopem, que ens va dir la noia de les classes pre-part que com que el part pot ser molt llarg ella ens aconsellava menjar algo fluixet per no "morir-nos de gana". A l'acabar de sopar, l'Anna es posa a caminar per casa, tot donant voltes. - Em sembla que he d'anar al lavabo, tinc una pressió a les lumbars... - li diu l'Anna al Carles. En acabar observa que la pressió persisteix. - Carles, em sembla que la Rosa ja està aquí! - diu l'Anna amb un somrriure als llavis. Ell se la mira i també somrriu. - Agafem les bosses i marxem ja? - pregunta en Carles. - No, ens va dir la monitora que fins que no tinguèssim dos contraccions en 10 minuts que encara no calia córrer perquè quan abans marxem a l'hospital més ens agoviarem i que igual a l'arribar ens fan tornar cap a casa... Tu ves-te'n a dormir, que sino no dormiras i ja t'avisaré jo - En Carles es posa el pijama i se'n va al llit. L'Ànna es queda al menjador de casa, mirant el rellotge electrónic del DVD i compta, cada 7 minuts té una contracció. - Són cada 14 minuts 2, encara em toca esperar - pensa. S'estira al sofà amb una manta i intenta dormir. A la 1 de la matinada segueix igual i decideix anar-se'n cap al llit. A les 2:15 de la matinada les contraccions ja són més fortes i venen cada 6 i 5 minuts. M'esperaré una mica més - pensa l'Anna. A les 3 de la matinada ja venen cada 5 minuts i l'Anna decideix despertar a en Carles. Ell es vesteix en un tres i no res i li diu - ja et vaig dir jo que naixeria en dimarts i 13!! - Les bosses ja fa dos mesos que estan preparades damunt del llit de la que serà l'habitació de la Rosa i només cal posar-les al cotxe. Pujen al cotxe i es dirigeixen cap a l'hospital. A l'arribar en Carles li pregunta: - vols que et deixi a la porta d'urgències i me'n vagi a aparcar al parking? - L'Anna li diu: no cal, em sembla que encara puc caminar. El trajecte era d'uns 200 metres, feia 30 passes i s'havia de parar perquè li venia una contracció. A l'arribar a les 3:45 ràpid la porten a planta, li fan un tacte i li diuen que està dilatada de 4 cms i que la posen a monitors per mirar que el nadó no tingui patiment fetal. La ginecòloga li pregunta a veure si vol que li posin la peridural, que ja li poden posar, ella diu que sí però que vol esperar una estona més. La deixen amb el monitors sentada damunt d'una pilota vermella, de Pilates, que ella ha demanat i en Carles s'asseu a una cadira que hi ha a l'interior del box. Es senten els crits d'una altra noia que també ha de donar a llum. A les 5:30 ve la ginecòloga, la fa tumbar al llit, li realitza un tacte i veu que està de 5 cms i li diu que passarà a les 7 i que si encara no ha trencat aigües que les hi trencarà ella per adelantar el procés. Mentres tant l'Anna va tenint contraccions, bastant soportables, i cada cop que en té una salta i es belluga damunt de la pilota tot fent... avantversió, retroversió, rotacions amb la pelvis... Ja són les 7, la fan tumbar al llit i ara està de 5'5 cms, així que la doctora procedeix a trencar-li les aigües. Apareix amb un pal de plàstic transparent, d'uns 35 cms de llargada i amb una punta molt afilada. Al veure'l l'Anna s'espanta i es nega a que se li faci tot cridant i plorant: - no ho vull això! és molt afilat i em farà mal, em farà mal! -. La ginecòloga i en Carles tracten de tranquil·litzar-la sense gaire èxit. Finalment, l'Anna es tapa la cara i en un tres i no res ja li han trencat les aigües i la doctora li diu: - ja està, ja veuràs com ara anirà tot més ràpid - A l'acabar de dir això, les contraccions es tornen molt més fortes i més seguides i li pregunta si es pot tornar a sentar damunt de la pilota. La metgessa li diu que sí, que aviat vindrà l'anestesista. Passen les 7:00, 7:15, 7:30 i l'Anna ja es comença a posar nerviosa tot dient: - on coi és l'anestesista!!!- i li diuen que està a quiròfan, que fins que no acabi no pot venir... 7:45, 8:00, 8:15 i les contraccions segueixen el seu curs, sent cada cop més seguides i casi insoportables! Ja són les 8:30 i entra l'anestesista al box on està l'Anna damunt d'una pilota tot duent a la mà uns papers dels pros i contres de l'anestesia així com també dels efectes secundaris. Quasi sense ni llegir-los l'Anna els signa i se l'emporten a la sala de parts per a procedir a posar-li l'anestèsia. La posen damunt d'una camilla sentada amb els peus penjant i li diuen que s'ha d'inclinar cap endavant i que cada cop que tingui una contracció els avisi. Ja té la peridural posada i ni tant sols ha notat la punxada, la posen a una cadira de rodes i la tornen al box. Ara ha d'estar tumbada. Tot seguit ve una llevadora, li fa un tacte i diu: però si ja estàs del tot dilatada! ja estas de 9 cms, ja pots començar a empènyer... L'Anna va empenyent i la llevadora, que es diu Maria, li va realitzant tactes fins que el cap de la Rosa ja està a punt de sortir. - Ja podem anar cap a la sala de parts - diu la llevadora. Un cop dins, l'estiren a una camilla amb les cames doblegades i arropenjades a uns elevadors i li diuen que pot agafar-se a unes barres laterals per a fer més força a l'empènyer i comença el treball de part. En Carles es sitúa al seu costat i mira amb molta emoció. 1, 2, 3, 4... - venga que ja surt el cap empeny una mica més!- diu la Maria. - Espera una mica, que em fa mal- diu l'Anna, li passa el dolor i empeny ben fort. - Ja està aquí! - diu la llevadora tot colocant-li la Rosa damunt el ventre. L'Anna li veu uns ullets molt oberts i intenta agafar-la per a posar-se-la damunt del pit per no perdre's cap detall i la Maria li diu: espera no estiris que encara està amb el cordó!. Li ofereix les estisores a en Carles i tot seguit el talla. - Ja està ja la pots agafar - diu la Maria. Li han posat un gorret fet provisionalment amb un tub de gassa i pel costat li surten uns cabells tots molls i riçadets, té el nasset xatet, els llavis grans, perfilats i vermellets i està tapada amb una talla de color verd. L'Anna se la mira tot dient - mireu que bonica que és!, si això és parir jo en vull un altre! -

A CAMINAR!:

Xip-xap, xip-xap, xip-xap fan els seus peus mentre camina sota les gotes de pluja que cauen sobre el seu cap. Les petjades es van marcant en el terreny igual que ho han fet els sentiments en el seu cor. Mira al seu darrere buscant el començament d’aquest camí que ella sola ha anat seguint però només aconsegueix veure un seguit de marques desdibuixades per l’aigua que ha caigut al seu damunt. Obre els ulls de bat a bat i, a poc a poc, retrocedeix uns metres per intentar copsar-les millor...però...cada segon que passa es veuen pitjor!. Agafa aire i comença a córrer tot buscant algun senyal que l’indiqui per on ha vingut. Res! No hi ha res a veure... les petjades s’han esborrat... Es gira, aplana el cap, es mira els peus i fa una passa...aquesta sí que s’ha marcat!. Aixeca el cap i tot fent un somriure pensa: -a caminar endavant!

EL TEMPS PASSA:

Són les dues de la matinada, tot està fosc i tantsols es pot sentir el so de les agulles del rellotge que hi ha al menjador: tic-tac, tic-tac, tic-tac... ell mai s'atura i sempre va endavant, deixant enrrere cada segon, cada minut, cada hora i inclús dies i anys... És optimista i no es deixa véncer pels records que l'acompanyen nit i dia, sempre pensa en el futur.
L'Anna se l'escolta des de la seva habitació i pensa:-jo vull ser un rellotge! així viuria la vida més intensament, com si cada segon fos l´últim, res no em pararia i deixaria de banda al passat.
Se li comencen a tancar els ulls, les parpelles li pesen cada cop més i més i finalment s'acaba dormint amb el so del rellotge. Tic-tac, tic-tac, tic-tac...

UNA NOVA VIDA:

Obre els ulls i mira al seu voltant. Tantsols hi veu un llit desfet al costat del que dorm ella. Fa una rialla i pensa:-ja s'ha despertat!S'obre la porta i apareix ell amb un gran somriure. És un noi d'ulls verds i cabell llarg i riçat. A poc a poc se li acosta per donar-li el bon dia, com cada dia, amb un petó als llavis.
-Ja és hora de llevar-se, marmoteta!- Tot seguit se'n va cap a la cuina per preparar-li l'esmorzar i l'Anna es queda a l'habitació vestint-se per començar el nou dia que l'espera...
Acaba de posar-se la roba,estira una mica els llençols i se'n recorda de la seva àvia quan li deia:- el llit s'ha de fer cada dia, que sino a la nit no es descansa igual de bé!- Ella se la mirava amb els ulls ben oberts i tot escapant-li un somruire li responia: - jo dormo igual de bé!
La seva àvia era una dona rossa, de cabells ondulats, amb els ulls blaus i la cara plena d'arrugues que reflexaven les experiències viscudes al llarg de la seva vida.
Quan l'Anna era petita havia passat una bona part dels seus dies a casa seva, mentre els seus pares estaven treballant i si quelcom l'amoinava ella sempre l'ajudava donant-li savis consells.
Surt de l'habitació i es dirigeix a la cuina. Allí es troba al seu xicot, la llar de foc encessa i una taula molt ben parada. Les estovalles de quadres vermells, el pot de cacau, una bossa de madalenes i un got de llet ben calenta. Es despedeixen i ella comença a esmorzar. A l'acabar ho deixa tot ben recollit i se'n va cap al magatzem on hi guarda el cotxe.
Obra la gran porta de fusta, busca les claus i s'endinsa dins del traste verd amb rodes que la durà a la feina. Treu el fre de mà i posa la marxa enrrere. Un cop a fora, el para i, tot tancant la porta, suspira.
Un nou dia comença, i es pregunta:-a veure cóm anirà avui? Segur que bè!.
No li falta res més. Una feina on la valoren, uns amics que l'aprecien, un noi que se l'estima i una nova vida al seu costat en un poble tranquil. Agafa el cotxe i pensa:-que demà sigui igual que avui!.

TRISTESA:

Tristesa que m'acompanyes
en les meves nits de soletat,
tristesa que m'ofegues
per encara estimar.

Quan desapareixeràs de mi per sempre?
Quan temps ha de passar?
El dia que menys m'ho esperi... m'abandonaràs?

Deixa'm ser feliç,
no em martiritzis més,
deixa que l'oblidi
per no patir més.

Quantes llàgrimes més he de plorar?
Quantes nits més he de resar?

Resar per a que ell torni,
ell torni a estar amb mi.
Així em passarà la pena,
que al meu cor fa patir.

Prou plors?
prou pensaments?
per què no marxeu de mi?

perquè amb vosaltres somio
en temps ja passat,
i així no m'oblido
de quan l'he estimat.